Conjunt històric d'Alpuente

Alpuente és un municipi de l'interior de la província de València que es troba en el tossal que unix les muntanyes de Sant Cristòfol i el Castell. El seu terme engloba quinze aldees: Baldovar, Campo Abajo, Campo Arriba, Corcolilla, El Chopo, El Collado, El Hontanar, La Almeza, La Canaleja, La Cañada Seca, La Carrasca, La Cuervarruz, La Torre, Obispo Hernández o Las Eras i Vizcota.

Però sols em vaig a centrar en Alpuente. Espere tornar prompte per visitar-lo amb més tranquil·litat i temps ja que em van faltar moltes coses per veure.

Vista del poble i els horts medievals des del castell.

La vila té un passat mil·lenari, ja que ha estat poblada en diverses èpoques: a l'Edat del Bronze, amb els Ibers, els Romans... Va formar part de Al-Ándalus, on va agafar  més rellevància. El 1089 la va prendre el Cid i el 1236 un cavaller de Jaume I. Va ser vila real amb vot a les corts... En fi, un llarg recorregut històric per on han passat diverses cultures, i aquest fet segueix present al seu patrimoni. Simplement passejant pels seus carrers podem veure les diferents petjades que ens ha deixat el passat en aquesta vila.

Actualment està declarada monument historicoartístic, i no és per a menys. Fem un xicotet recorregut pels seus monuments més destacats:

El castell es troba dalt d'una gran mola de pedra des de la que es pot veure una espectacular panoràmica de la zona. El castell va jugar un paper important al segle XIX durant les guerres carlistes, fet que el va deixar completament en ruïnes. Actualment queden restes d'aljubs, cisternes, pous, habitacions...

L'ajuntament est troba en una antiga aljama, era l'entrada principal al recinte emmurallat.

Es conserven diversos llenços de muralla i algunes torres. Originalment en tenia catorze.

L'aqüeducte medieval conegut com els Arcs data dels segles XIV i XV.  Té tretze arcades ogivals amb un estat de conservació molt bo. Servia per abastir a la població i per regar els seus horts escalonats.

 L'església arxiprestal de Nostra Senyora de la Pietat és un temple d'una sola nau construïda entre els segles XIII i XV. Destaca el seu campanar octogonal i l'aspecte exterior de fortalesa.

 Passejant pels seus carrers podem observar diverses cases senyorials amb boniques portades i escuts nobiliaris.

El Museu Etnològic es troba en un antic forn datat en el segle XIV que es va mantindre en ús fins el segle XX. Alberga objectes tradicionals de la vida i els treballs locals.

La seua horta es igual d'important que qualsevol dels seus monuments, ja que encara conserva l'estructura medieval i segueixen tenint el mateix ús.

El Museu Paleontològic és un dels més coneguts de la zona i més visitats, pocs museus hi ha a la Comunitat Valenciana paregut a d'aquest. En ell s'exposen fòssils de dinosaures trobats al terme municipal, destaca entre ells un esquelet quasi complet del dinosaure herbívor de la família sauròpodes.

A més es pot visitar un jaciment de petjades de dinosaures.

En contra he de dir que no les vaig trobar... manca una bona senyalització de la zona. A més vaig anar un dia festiu i els museus i el punt d'informació estaven tancats i no em vaig poder informar de la seua localització ni visitar els museus clar.

I a favor, que la riquesa patrimonial present a cada carrer va esmenar en part la desil·lusió anterior. 

Conjunt Històric de Xèrica

Xèrica (en castellà Jérica) és un municipi de l’interior de Castelló i que pertany a la comarca de l’Alt Palància.

D'aquesta localitat em cridava l'atenció una magnifica torre d'estil mudèjar. Vaig anar a propòsit per veure-la de prop i de pas conèixer aquest poble. La meua sorpresa va ser que no sols tenia aquesta torre, sinó que a més tenia un castell, restes de muralla pel nucli urbà, magnífics portals, torres... restes que evidenciaven un passat històric important.

El conjunt històric està format pel castell, l'ermita de Sant Roc i tres cinturons de muralles, que estan datats entre els segles XIV, XV i XVI, i que són Bé d'Interès Cultural des del 2005.

Del castell destaca la Torre de l'Homenatge, també coneguda com Torre Principal ubicada en la cima del mont Penya Tajada. És de planta quadrada amb tres altures. Aquesta torre formaria part del primer recinte emmurallat. De tot el conjunt és la que millor conservada està. 

El castell disposava d'una segona muralla per protegir la part nova, ja que havia crescut la població en l'interior. Més tard es construeix un tercer recinte emmurallat degut a que havien sorgit ravals degut a un nou creiexement.

D'aquests recintes emmurallats queden restes pel nucli urbà on destaquen algunes portes d'accés i algunes torres. 

Ermita de Sant Roc, al costat una de les torres de la muralla i al fons la torre de l'Homenatge.

Porta de l'ermita de Sant Roc.

Portal de la Sala.

Arc de l'Hospital. 

Portal de Terol a l'esquerra i ala dreta l'església dels Socors. 

La torre de l'Alcúdia o de les Campanes data del segle XVII encara que es creu que els basaments són romans. Es va construir per albergar les campanes de l'església per a que es sentiren des de tots els llocs.

És indudablement el símbol de la població i a més l'única torre d'estil mudèjar conservada a la Comunitat Valenciana. 

La casa comtal o palau senyorial de Faura

El 2012 em convidaren a dinar a Faura, les poques vegades que havia anat no havia tingut l'oportunitat de passejar pels seus carrers.

Però aquesta vegada tenia vora un hora per passejar abans del dinar. Vaig arribar fins una plaça (Plaça Major) on em va cridar molt l'atenció un edifici palatí. No havia sentir mai parlar d'ell, cosa que em va estranyar moltísim perquè em pareixia molt bonic i que conservava gran part de la seua estructura original gòtica.

Em va fascinar molt l'exterior. ¿Com seria l'interior? Moria de ganes per entrar, però pareixia que no estava obert al públic. Llàstima...

Llegint un poc de la seua història descobrisc que començà sent una fortalesa que protegia una antiga alqueria islàmica i que al segle XV va canviar d'aspecte al convertir-se en casa residencial, perdent així els seus elements fortificats.

El 1473 Faura es convertia en senyoriu, pertanyent a la família Monsoriu fins el segle XVI que passà a la família Vilarrasa. El 1647 Felip III el converteix en comptat, i passà a la família Vives de Canyamàs.

Hui dia encara es conserva a la frontera l'escut nobiliari de la família Vilarrasa, es pot veure dalt de la porta d'entrada entre les dos primeres finestres.

Sols l'escut està declarat BIC (Bé d'Interès Cultural), mentre que el palau senyorial és BRL (Bé de Rellevància Local). 

Cabanes

Vaig estar a Cabanes (municipi de la província de Castelló) el juliol de 2011, tant sols tenia unes hores per poder passejar pels seus carrers. Recorde que anava desesperada per veure el famós arc romà, no havia tingut temps per buscar la seua localització, pensava que em seria fàcil i que estaria ben senyalitzat. Caminant vaig arribar a una plaça que em va deixar en la boca oberta. Allí es trobava l'església de Sant Joan Baptista amb una majestuosa frontera d'estil barroc i junt a ella l'ajuntament, un palau d'estil gòtic molt ben conservat (almenys l'exterior) amb una finestra d'arcs trilobulats i unes grans arcades a mode de pòrtic. M'haguera quedat en mig d'aquella plaça totes les hores que em restaven per anar-me'n.

Església de Sant Joan Baptista.

Ajuntament o Casa de la Vila de Cabanes.

Vaig seguir caminant i em vaig encontrar amb un antic llavador, que amés seguia en ús. No podia tindre més encant.

S'acostava l'hora d'anar-se'n i no sols no havia trobat l'arc sinó que veia elements patrimonials als que no podia arribar per falta de temps i per la distancia, com el calvari, l'ermita i el que pareixia una antiga torre o castell en runes.

Ermita del Calvari. 

És hora d'anar-se'n... me'n anava amb un sabor agredolç, no havia vist l'arc però havia descobert altres edificis magnífics.

Ja en el cotxe, no podia creure el que estava veient al fons de la carretera, estava allí. L'arc romà de Cabanes que havia format part de la Via Augusta estava en mig d'una rodona a les afores de la localitat. 

L'arc romà de Cabanes.

Ara si que me'n anava feliç, havia trobat l'arc i descobert un poble meravellós al que encara em falta per conèixer bé. Espere tornar prompte per fotografiar-lo i gaudir-lo de nou. 

Nevades històriques a la Comunitat Valenciana

Pareix que ahir va arribar el fred i amb ell els primers cops de neu a la Comunitat Valenciana. Aquest fet m'ha fet recordar aquelles nevades històriques que ens han deixat fotografies tant espectaculars com aquestes:

Nevada del 17 de gener de 1885.

València, 1885. Plaça de Sant Francesc, actual plaça de l'Ajuntament. 

València, 1885. Plaça de Sant Francesc, actual plaça de l'Ajuntament. 

València, 1885. Carrer Xàtiva i plaça de bous.

Gelada dels Nadals de 1918.

València, 1918. Plaça de la Verge.

Nevada del 16 de gener de 1946.

València, 1946. 

Castelló, 1946. Avinguda Rei Don Jaume. 

Puçol, 1946. Antiga estació de tren. 

Puçol, 1946. Antiga estació de tren. 

Puçol, 1946. Actual Plaça del País Valencià. 

Sagunt, 1946. Panoràmica de la ciutat. 

Port de Sagunt, 1946.

Port de Sagunt, 1946.

Port de Sagunt, 1946. L'Alameda i al fons l'església de Nostra Senyora de Begonya.  

Port de Sagunt, 1946.

Port de Sagunt, 1946.

Vila-real, 1946. El jardí de Sant Pasqual. 

Vila-real, 1946. L'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.

Nevada del l'11 de gener de 1960.

València, 1960. Panoràmica de la ciutat. 

València, 1960. Avinguda de l'Oest. 

València, 1960. 

València, 1960. Plaça Emilio Castelar, actual plaça de l'Ajuntament.

¿Serà aquest any quan es visca altra nevada semblant a d'aquestes?