El Puntal dels Llops. Olocau.

El puntal dels Llops es un poblat fortificat d’uns 600 m quadrats d’època ibèrica, va estar ocupat des de el segle V fins al segle II  aC. Aquesta fortalesa formava part de la defensa i vigilància del territori edetà.

Destaca per tant, la seua muralla que envolta el recinte i la torre quadrada, situada en un lloc estratègic, des de on es pot controlar el Camp de Túria i el barranc del Carraixet.

El poblat té 17 dependencies distribuïdes a cada banda d’un únic carrer central. Algunes de les habitacions eren utilitzades com a vivendes i altres com a magatzems. Totes son d’una única estança, algunes tindrien un segon pis, com així demostra l’existència d’escales en algunes d’elles. Junt a la torre es troba l’única entrada al poblat.

El jaciment està completament excavat i consolidat, les peces que es van trobar es poden veure al Museu de Prehistòria de Valencia.

S’accedeix al jaciment a peu. Es pot aparcar al cementeri d’Olocau i pujar a peu per una senda que es troba a l’esquerra de l’entrada del cementeri (no n’hi ha cap indicació per arribar). 

Torre de Benavites

També coneguda com la Torre de la Señoría o Casa del Marqués de Bélgida.

Aquesta torre està datada entre el segle XV i el XVI, ha tingut diferents usos al llarg de la seua història: defensiva, residencial, refugi i comunicativa. Està situada al centre de la població i es troba a meitat camí entre dos poblacions fortificades, Almenara al Nord i Sagunt al Sud.

Té una alçada de 22,20 metres, un perímetre de 36 metres a la base i un fos de 4,5 metres. Consta d’un soterrani amb un pou de vora 40 metres de profunditat, planta baixa i quatre pisos, tots comunicats amb una escala de caragol.

A la seua façana es poden observar dos làpides, una hebrea i altra romana, que han sigut reutilitzades per a la construcció de la torre. La làpida hebrea es única en tot el Llevant i es creu que prové del cementeri jueu de Morvedre del segle XIII.

La làpida romana es troba just al costat esquerre de la porta d’entrada i la seua traducció (segons Miguel Vera A. “La Torre de Benavites” Arse Nº 14), es la següent:

“Sergio Ursio y Baebia Marcia hicieron este sepulcro consagrado a los Dioses Manes, para sí y para su hijo piadosísimo que falleció a los dieciocho años de edad.”

A l’interior son nombrosos els graffítis de vaixells i inscripcions en àrab.

Aquesta torre es va declarar BIC l’any 1981. Actualment pertany a l’Ajuntament de Benavites i per a visitar-la s’ha de contactar amb l’ajuntament.

Església de Sant Jaume, Benicalaf (o Església de Santiago)

El cap de setmana passat vaig assistir a la ruta cultural que va organitzar l’Ajuntament d’Almenara a Benavites. Em va sorprendre l’estat d’una de les esglésies que vam visitar, l’església de San Jaume, últim testimoni d’una població que vas ser abandonada, Benicalaf, i que des de 1856 pertany a la Vila de Benavites. 

Va ser construïda entre el 1609 i el 1612. Es de planta rectangular, d’una sola nau, dividida en tres trams i capçalera. A cada tram hi ha xicotetes capelles, emmarcades amb pilastres. La volta és de mig canó amb llunetes als costats, sustentada per arcs de mig punt. Als peus de l’església es troba el cor en alt.

Xavier Rojo es l’autor de les pintures al fresc i del programa iconogràfic que segueixen el Concili de Trento, s’interpreten com una exaltació de la Contrareforma  i de l’Eucaristia. En elles es poden veure representades: la Trinitat, l’Esperit Sant, La Verge Maria, els apòstols, Crist en Majestat damunt la bola del món i amb una balança a les mans...

L’església ha sigut saquejada i ha tingut diversos usos com magatzem o corral d’animals, es per això que presenta un estat ruïnós. El retaule, com el mobiliari està desaparegut, no es conserva el sòl, els esgrafiats es desprenen de la paret, les pintures al fresc es conserven en molt mal estat, presenten humitats, despreniments...

En 1988 el temple passà a titularitat municipal i des de el 1982 l’expedient de l’església està incoat per a convertir-la en BIC.

De nou altre testimoni del abandó del nostre patrimoni...

Refugis i trinxeres de El Puig

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va ser el primer conflicte bèl·lic del segle XX que va utilitzar el bombardeig aeri sistemàtic per atacar poblacions.  Aquest fet va implantar el pànic i va suposar un gran impacte psicològic per a la societat, fet que encara hui recorden els nostres avis.

Amb l’objectiu de protegir-se dels atacs, en moltes ciutats lleials a la República, les institucions van finançar la construcció de refugis antiaeris, tant públics com privats. La majoria subterranis.

Sens dubte aquest patrimoni arqueòlogic com: refugis, búnkers, túnels, nius de metralladores... es un patrimoni incòmode de veure, que està associat a un episodi històric amarg per a la societat.  

Però no podem obviar que conformen part d’un llegat patrimonial que cal preservar i socialitzar com part de la memòria històrica de la societat espanyola del segle XX.

Es per això que moltes ciutats estan apostant per la rehabilitació, musealització... d’aquests espais. Com es el cas de El Puig, que actualment conta amb una ruta guiada per els refugis i trinxeres de la muntanya La Patà.

El Puig formà part d’una línea coneguda com El Puig-Los Carasoles (o Inmediata) Era la línea més pròxima a Valencia, es va decidir construir al 1938, quan les tropes franquistes avançaven cap a València. Aquesta línea va des del Puig fins a Riba-roja del Túria, té 26 km. de llargària i té forma d’arc.

Per a fer aquesta ruta cal posar-se amb contacte amb el tourist info de El Puig:

Telf: 961959029 / E-mail: elpuig@touristinfo.net

          Ells et faciliten el casc i la llanterna.


Altra ruta de la Guerra Civil que s’ha posat en valor recentment es la ruta de Refugis antiaeris de La Pobla del Duc.

Domus dels Peixos i Portici Via

Demà s’inauguren a Sagunt  dos espais arqueològics la Domus dels Peixos i La Via del Pòrtic o Portici Via. Aquests dos espais ajudaran a entendre millor la història de Sagunt i el seu passat romà  com també completar l’oferta turística de la ciutat.

La domus dels peixos

Es una vivenda romana del segle II conservada pràcticament en la seua totalitat. Segueix la tipologia de domus amb atri pompeiana, en la que totes les estances de la domus es distribueixen al voltant d’un pati interior amb un implivium o balsa, que emmagatzema l’aigua de la pluja.

Rep el nom de domus dels peixos per la decoració mural que s’ha trobat a l’impluvium, en el que es representen temes marins, encara que un poc deteriorats...

Portici Via

En aquest espai es pot observar l’evolució de la ciutat de Saguntum. Ja que s’han documentat en un mateix espai restes de diferents èpoques, degut a un important  creixement de la ciutat.

Destaca per damunt del tot el jacminet una via funerària romana, aquesta servia d’accés a la ciutat del segle I. Posteriorment, pel creixement de Saguntum va formar part de la ciutat, convertint-se en una via urbana de gran importància, com demostra el seu pòrtic als dos costats i la cloaca central (Segle II).

També es poden contemplar varies domus romanes i un recinte religiós.

En època tardorromana la via deixa de tenir importància, ja que la cloaca es utilitzada com a lloc d’enterraments i les domus ocupen part de la via i del pòrtic. Finalment perd el seu caràcter monumental i es abandonada.

Fotografies: Encar Sebastià

www.aytosagunto.es